Capítol II

La Fabian, una dona més aviat corpulenta i que sempre feia olor de menjar, va entrar a l'habitació de la Dorothy i amb un veu exageradament dolça va dir:
- Què li passa a la meva nena?
Lo Dorothy, aguantant-se el plor va contestar - deixa'm vull estar sola, i més a més ja no sóc una nena-
La Fabian es va dirigir al tocador va agafar un raspall, es va acostar al llit, si va asseure, va fer un llarg sospir i va començar pentinar delicadament els llargs cabells de la Dorothy. Un ritual que últimament repetia més del normal. Passats uns minuts i quan ja no quedava cap embull per desfer va dir - per mi sempre seràs la meva nena- li va fer un petó al front i es va aixecar i va començar a caminar en direcció a la porta sabent que d'un moment a l'altra la veu de la Dorothy la detindria.
- No vull que això s'acabi- va dir la Dorothy.

Interrompo la història de la Dorothy i en William; ja la continuaré quan en tingui més ganes.
És curiós escriure coses en un Blog que ningú visita. Estic escrivint a un receptor que no se ni si tant sols existeix.
Potser hauria de buscar una temàtica pel meu blog, i així fer-lo més interessant.

Així és la vida Charlie Brown: parlem, parlem, escrivim, i possiblement ningú ens escolta ni ens llegeix. Fins i tot parlem i escrivim quan no tenim res a dir ni a escriure.

És el problema de tenir cervell: per molt que no el vulguem utilitzar estem obligats a fer-ho.

El nostre cervell ens té presoners?

Capítol I (de la inversemblant però certa història de Dorothy Woodhouse i el senyor William Miller)

Dorothy! William! cridava desesperada la Fabian, i ells dos arrebossats de terra i amb els llavis bruts de xocolata reien i esperaven ,mig abraçats dins d'una soca d'ametller, que els trobés per sentir el mateix sermó de sempre.
L'estiu s'acabava, i amb ell tots els estius de nens, quasi adolescents, despreocupats i innocents. L'octubre empenyia al setembre, en William va tornar a Londres de la mateixa manera que n'havia vingut, com sempre era ell el que marxava, però la Dorothy es quedava a Fylme amb la seva tia, la senyora Whistler, i una sensació de felicitat barrejada amb unes ganes incontrolables de plorar.

Continuarà...

Musca domestica

Viviu en cases a dalt dels arbres, lluiteu amb el molins, que matar una mosca us plantegi veritables problemes morals, entreu al castell del grial i no pregunteu res.

Vull fer alguna cosa. Encara no se quina és però estic convençut que quan la trobi ho sabré, i serà, d'entre totes les coses que es poden fer, la millor.
De moment m'avorreixo esperant que aparegui. I és que el pitjor de tot és que només tinc ganes de fer aquesta cosa que no se, perquè totes les altres em semblen un avorriment.