Fruites Pepi

La cursilongui història de la Dorothy i en William és tan cursi que fins hi tot m'avorreix a mi; així que he decidit anar intercalant-la amb altres entrades que seguiran fidels al meu gust per allò cursi (o no) però que no tindran res a veure amb aquests dos estimadíssims personatges.

Aquí va una breu narració que alguns ja coneixeu:



Fruites Pepi.

Ja feia temps que havia decidit quin volia que fos el seu epitafi, perquè era una persona amb les idees molt clares, de conviccions fortes, tan fortes que podríem dir que no tenia terme mitjà. Per exemple amb la fruita; només li agradaven les nectarines. De petit ho havia passat realment malament quan la seva mare, que treballava en un fàbrica de fer coixins, l’obligava a menjar mandarines, plàtans, pomes... Aquell divendres, com tots els divendres en acabar la seva jornada laboral, va encaminar-se cap al mercat que hi havia un parell de carrers més avall, més concretament cap a la botiga de fruites i verdures Pepi, on curiosament no hi treballava ningú que es digués Pepi, a buscar la safata de nectarines que li tenien guardada. En entrar al mercat, des de lluny, va veure que la cara de la Remei, que era la dependenta de la botiga Pepi, estava pàl·lida, més que pàl·lida; esgrogueïda, i va pensar que potser estava malalta.

Va continuar avançant fins a la parada i com més s’acostava, més es preocupava per la integritat de la Remei, que ara, a més a més, tremolava com una fulla. Un cop van ser davant per davant, la Remei va haver de fer un veritable esforç per poder articular les quatre paraules més importants d’aquesta història, ja que desprès de pronunciar-les va patir una lipotímia segurament provocada per la ansietat d’haver de dir-li al seu client més fidel: “Avui no tenim nectarines”.

En sentir-ho el nostre protagonista, també va caure rodó a terra, en aquest cas, però, la causa no té cap explicació mèdica, de tal manera, que tant el client com la paradista es van retrobar envoltats de tubs, guants de làtex i gases esterilitzades dins d’una ambulància de camí cap a l’hospital. Dissortadament, uns metres enllà, un xoc frontal entre l’ambulància i un camió de repartiment de fruites i verdures carregat de nectarines va desencadenar una tragèdia. El nostre protagonista va morir a l’acte, la Remei i els altres dos ocupants de l’ambulància van resultar il·lesos, fet que els va permetre assistir a l’enterrament del que havia tingut menys sort que ells, on van quedar sorpresos al llegir gravat a la seva làpida: “No vull flors, vull nectarines”.

Capítol II

La Fabian, una dona més aviat corpulenta i que sempre feia olor de menjar, va entrar a l'habitació de la Dorothy i amb un veu exageradament dolça va dir:
- Què li passa a la meva nena?
Lo Dorothy, aguantant-se el plor va contestar - deixa'm vull estar sola, i més a més ja no sóc una nena-
La Fabian es va dirigir al tocador va agafar un raspall, es va acostar al llit, si va asseure, va fer un llarg sospir i va començar pentinar delicadament els llargs cabells de la Dorothy. Un ritual que últimament repetia més del normal. Passats uns minuts i quan ja no quedava cap embull per desfer va dir - per mi sempre seràs la meva nena- li va fer un petó al front i es va aixecar i va començar a caminar en direcció a la porta sabent que d'un moment a l'altra la veu de la Dorothy la detindria.
- No vull que això s'acabi- va dir la Dorothy.

Interrompo la història de la Dorothy i en William; ja la continuaré quan en tingui més ganes.
És curiós escriure coses en un Blog que ningú visita. Estic escrivint a un receptor que no se ni si tant sols existeix.
Potser hauria de buscar una temàtica pel meu blog, i així fer-lo més interessant.

Així és la vida Charlie Brown: parlem, parlem, escrivim, i possiblement ningú ens escolta ni ens llegeix. Fins i tot parlem i escrivim quan no tenim res a dir ni a escriure.

És el problema de tenir cervell: per molt que no el vulguem utilitzar estem obligats a fer-ho.

El nostre cervell ens té presoners?

Capítol I (de la inversemblant però certa història de Dorothy Woodhouse i el senyor William Miller)

Dorothy! William! cridava desesperada la Fabian, i ells dos arrebossats de terra i amb els llavis bruts de xocolata reien i esperaven ,mig abraçats dins d'una soca d'ametller, que els trobés per sentir el mateix sermó de sempre.
L'estiu s'acabava, i amb ell tots els estius de nens, quasi adolescents, despreocupats i innocents. L'octubre empenyia al setembre, en William va tornar a Londres de la mateixa manera que n'havia vingut, com sempre era ell el que marxava, però la Dorothy es quedava a Fylme amb la seva tia, la senyora Whistler, i una sensació de felicitat barrejada amb unes ganes incontrolables de plorar.

Continuarà...

Musca domestica

Viviu en cases a dalt dels arbres, lluiteu amb el molins, que matar una mosca us plantegi veritables problemes morals, entreu al castell del grial i no pregunteu res.