Aquí va una breu narració que alguns ja coneixeu:
Fruites Pepi.
Ja feia temps que havia decidit quin volia que fos el seu epitafi, perquè era una persona amb les idees molt clares, de conviccions fortes, tan fortes que podríem dir que no tenia terme mitjà. Per exemple amb la fruita; només li agradaven les nectarines. De petit ho havia passat realment malament quan la seva mare, que treballava en un fàbrica de fer coixins, l’obligava a menjar mandarines, plàtans, pomes... Aquell divendres, com tots els divendres en acabar la seva jornada laboral, va encaminar-se cap al mercat que hi havia un parell de carrers més avall, més concretament cap a la botiga de fruites i verdures Pepi, on curiosament no hi treballava ningú que es digués Pepi, a buscar la safata de nectarines que li tenien guardada. En entrar al mercat, des de lluny, va veure que la cara de la Remei, que era la dependenta de la botiga Pepi, estava pàl·lida, més que pàl·lida; esgrogueïda, i va pensar que potser estava malalta.
Va continuar avançant fins a la parada i com més s’acostava, més es preocupava per la integritat de la Remei, que ara, a més a més, tremolava com una fulla. Un cop van ser davant per davant, la Remei va haver de fer un veritable esforç per poder articular les quatre paraules més importants d’aquesta història, ja que desprès de pronunciar-les va patir una lipotímia segurament provocada per la ansietat d’haver de dir-li al seu client més fidel: “Avui no tenim nectarines”.
En sentir-ho el nostre protagonista, també va caure rodó a terra, en aquest cas, però, la causa no té cap explicació mèdica, de tal manera, que tant el client com la paradista es van retrobar envoltats de tubs, guants de làtex i gases esterilitzades dins d’una ambulància de camí cap a l’hospital. Dissortadament, uns metres enllà, un xoc frontal entre l’ambulància i un camió de repartiment de fruites i verdures carregat de nectarines va desencadenar una tragèdia. El nostre protagonista va morir a l’acte, la Remei i els altres dos ocupants de l’ambulància van resultar il·lesos, fet que els va permetre assistir a l’enterrament del que havia tingut menys sort que ells, on van quedar sorpresos al llegir gravat a la seva làpida: “No vull flors, vull nectarines”.